Tarraconense

La Tarraconense (en llatí: Provincia Hispania Tarraconensis) va ser una província romana de la Diòcesi Hispaniarum amb capital a Tàrraco (Tarragona) en l'època del Baix Imperi Romà (284-486). La Tarraconense fou creada durant la reforma provincial de l'emperador Dioclecià (284-305), quan l'antiga Hispania Citerior fou dividida en tres províncies: la Gallaecia, la Cartaginensis i la Tarraconensis. La Tarraconense limitava al sud amb la Cartaginensis, a l'est amb la Gallaecia, i al nord amb l'Aquitània i la Narbonensis. El límit meridional de la Tarraconense quedà fixat al nord Sagunt, fent-lo coincidir amb la frontera del convent jurídic Tarraconense. Després de la conquesta visigoda d'Hispània la Tarraconense esdevingué una província del regne dels Visigots, situació que es perllongà fins al 713. A partir d'aleshores la província fou conquerida pels àrabs durant la invasió musulmana d'Hispània i el territori aproximat de l'antiga Tarraconense fou anomenat Ath-Thaghr al-Alà (Frontera Superior). Així mateix cal tenir present que els historiadors a vegades també denominen Tarraconense a l'antiga província romana denominada oficialment Hispania Citerior.