Cel·la eclesiàstica

En l'arquitectura eclesiàstica la cel·la és el lloc de dimensions reduïdes destinat a ser habitat per un fidel, normalment un monjo, quasi de manera permanent, això és sense sortir-ne gaire, bé que sovint durant un període de temps delimitat; pot ésser composta per una habitació, un oratori, un pati i alguna dependència. Poden ser construccions exemptes però l'habitual és que formin part d'una edificació major; són característiques les cel·les en monestirs i convents de clausura, construccions uniformes adossades entre elles i situades al llarg de galeries, un bon exemple n'és la cartoixa d'Escaladei.