yarúbida

La dinastia iarubita, iarúbida, dels iarubites o iarúbides fou una nissaga que va governar a Oman amb capital a Rustak, a Djabrin o a al-Hazm entre vers el 1615/1724 i el 1748/1749. El seu nom en singular és iarubi, i en plural iaariba. En una data incerta entre 1615 i 1624 Nasir ibn Murshid, de la dinastia iaribita o iarubita, va rebre el jurament com imam (l'imamat dominava el interior d'Oman) i va establir una nova nissaga que va establir la seva capital a Rustak; després de les lluites i victòries sobre els portuguesos la dinastia va esdevenir una potència marítima. Nasir va tenir com a successor a Sultan ibn Sayf (1649-1680) que va fer construir el poderós fort circular de Nizwa. El seu fill i successor Balarab (1680-1692) va fer construir el fort de Djabrin, i va reprendre el desenvolupament de les terres agrícoles; sota el seu germà Sayf II, que el va succeir el 1692, Uman va arribar a la seva màxima potència, conquerint Mombasa, Kilwa i Pemba en guerra contra els portuguesos; la flota omanita estava molt desenvolupada; Sayf II va imposar als perses el dret d'entrada al golf per a les seves naus; al interior va restaurar els principals sistemes de reg per canalització (falaj) en total disset, i va desenvolupar l'agricultura i els palmerars de dàtils i cocoters. El seu fill i successor, Sultan II (1711-1719) va estendre encara els dominis marítims sotmetent les illes Bahrain; va construir la fortalesa d'al-Hazm on es va establir. La societat havia esdevingut en gran part una casta de rics mercaders i propietaris de terres que explotaven a les classes sotmeses de pagesos i esclaus; A la seva mort el 1719, Sultan II va deixar només un fill, que era menor d'edat, Sayf II: els ulemes van deixar de donar suport a la successió dinàstica i van presentar el seu propi candidat; després d'una guerra civil que va durar del 1719 al 1723, i el govern opositor de Muhammad ibn Nasir del 1724 al 1728, Sayf II va recuperar el control fins al 1743 però amb forta oposició (nova guerra civil 1732-1738) afavorida per la ingerència persa sota Nàdir-Xah Afxar. A la seva mort l'imamat va passar a Balarab ibn HimIar (pretendent a la darrera guerra civil). Abu Hilal Ahmad ibn Said, governador de Suhar, va iniciar l'expulsió dels perses i va anar assegurant el control del país; no està clar si va agafar el títol d'imam a la mort de Balarab ibn HimIar (1748) o poc després (10 de juny de 1749), o en alguna altra data, però en tot cas sembla que ja gaudia del poder de fet des de vers 1741 quan Oman fou atacat per les forces de Nadir Shah de Pèrsia, dirigides per Muhammad Taki Khan Shirazi, al que va contenir mitjançant un acord. Va fundar la dinastia dels Al Busaid. Encara el seu fill i successor Said (I) ibn Ahmad, que el va succeir el 1783, va portar el títol d'imam, però fou molt impopular i va abdicar al cap de tres anys (1786) deixant el poder al seu fill Hamid ibn Said (que portava el títol de sayyid, però fou generalment conegut com a sultà), retirant-se a al-Rastak i conservant el títol d'imam (va morir el 1811)